M8 - Aplicacions web / Aplicacions web UF1: Ofimàtica i eines web

Aplicacions web

Un estudi publicat a finals de l’any 2014 per l’empresa tecnològica Ericsson preveu que, a l’any 2020, el 90% dels majors de 6 anys tindran un telèfon intel·ligent (smartphone) estimant, a més, que hi haurà un mínim de 6.100 milions de connexions a Internet a través d’aquestes dispositius.

Entenem per aplicacions web aquelles eines que els usuaris poden fer servir mitjançant un navegador web.

l'ús dispositius informàtics intel·ligents ens permet:

connectar-nos a Internet en qualsevol moment i lloc

accedir a aplicacions web que ens millorin la nostra vida diària:

• consultar el trànsit en directe.
• reservar taula en un restaurant.
• buscar un pis turístic on passar-hi un cap de setmana de vacances.
• accedir a la informació gaire bé en temps reals (portals de notícies).
• interactuar, ja sigui valorant positivament o negativament una noticia o plasmant un comentari.

l’eclosió dels smartphones i tablets ha comportat un gran augment de les connexions a Internet. Aquest dispositius es caracteritzen perquè l’accés a pàgines i aplicacions web no es realitza tant mitjançant el navegador sinó mitjançant aplicacions natives en els sistemes operatius mòbils (popularment conegudes com a apps).

Les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria instantània i de correu electrònic s’han consolidat com les aplicacions web més sol·licitades pels usuaris d’smartphones i tablets. A tot això, les aplicacions dedicades a la salut, així com aquelles de temàtica esportiva o les educatives, presenten una gran penetració en determinats col·lectius.

Els principals avantatges de les aplicacions web són els següents:

• Presenten un estalvi en les despeses de maquinari i programari, ja que per accedir-hi únicament necessitem un ordinador, un smartphone o una tauleta amb accés a Internet.

• Són fàcils d’utilitzar, ja que solament es necessita saber navegar per Internet i disposar d’un correu electrònic per utilitzar-lo com a usuari i rebre les notificacions.
• Faciliten el treball col·laboratiu, a distància i asíncron entre diversos usuaris.

• Són escalables i de ràpida actualització ja que el procés d’actualització és molt ràpid i net en existir únicament una versió de l’aplicació en el servidor; aquest no afecta en res, per tant, ni a l’usuari ni al seu ordinador.

• Es produeixen menys errors ja que les aplicacions web tenen menys possibilitats de penjar-se i crear problemes tècnics en no haver-hi cap mena d’implicació en relació amb el maquinari o al sistema operatiu que utilitzi el client.

• La informació està disponible des de qualsevol dispositiu i lloc que es pugui connectar a Internet.

Les aplicacions web són, en definitiva, un dels pilars del que s’anomena web 2.0, això és, aquells llocs web que faciliten la compartició d’informació, la interoperabilitat, el disseny centrat en l’usuari i la col·laboració. En resum, l’evolució de les aplicacions estàtiques a dinàmiques on la col·laboració de l’usuari és essencial.

La web 2.0

En els inicis d’Internet, la publicació de continguts en webs era un procés lent, laboriós i poc àgil. En conseqüència, les primeres pàgines web oferien la mínima interacció amb i entre els usuaris ja que els continguts eren estàtics, com si d’un tauler d’anuncis es tractés.

Mentre que l’anomenat Web 1.0 era un conjunt de pàgines escrites en llenguatge HTML que oferien informació estàtica als seus visitants, el salt al web 2.0 buscava potenciar el dinamisme i la interoperabilitat, centrant el disseny en l’usuari i potenciant la col·laboració. Un lloc web 2.0 permet als usuaris interactuar i col·laborar entre ells com a creadors de continguts en una comunitat virtual.

La web 2.0 és un beta continu, i això queda demostrat pel seu principal representant, les aplicacions web, ja que els continguts i les necessitats dels usuaris obliguen a adaptar-les constantment.

Per exemple, el que inicialment havia de ser un portal per compartir fotos, va passar a ser en un segon moment un portal de fotos amb un ventall de filtres per aplicar a les imatges, per derivar posteriorment en un portal de fotos que es podien comentar i classificar mitjançant hashtags i que permetia també penjar vídeos de curta durada; finalment va ser adquirit per una altra xarxa social com és Facebook. Aquesta xarxa social de fotos que va anar evolucionant a partir de la interacció i les necessitats que manifestaven els seus usuaris és Instagram.

Val a dir que el cas d’Instagram és molt adequat per exposar les diferències que hi ha entre les aplicacions web i les aplicacions natives per dispositius mòbils (apps) ja que, inicialment, Instagram es va plantejar i va sortir com una app i, posteriorment se’n va llençar l’aplicació web. De fet, qualsevol que s’hi vulgui registrar per pujar les seves fotos i veure les de la resta de usuaris, s’ha de descarregar i instal·lar prèviament la seva app.

Arribats a aquest punt cal remarcar la diferència entre els llocs web per dispositius mòbils (aplicacions web) i les aplicacions per dispositius mòbils (apps). En cap dels dos casos no influeix quin sigui el sistema operatiu amb el qual funcionen els dispositius mòbils (Android de Google o iOS d’Apple, majoritàriament, en el cas de les apps) sinó l’accés als continguts en si, ja que a les aplicacions web s’hi accedeix únicament a través d’un navegador web escrivint l’adreça URL de la pàgina web en la barra de navegació (no es requereix cap descàrrega per part de l’usuari), mentre que l’accés a les aplicacions per dispositius mòbils es realitza mitjançant apps específiques

                 Android
             
                Tot i que se l’acostuma a reconèixer com a tal, Android no és un producte creat per Google. 
                Originàriament el desenvolupava una empresa de Palo Alto (Califòrnia) creada l’any 2003, que 
                realitzava programari per telèfons mòbils i que fou adquirida per Google l’any 2005. L’any 2007, 
                Google va anunciar el llançament oficial del sistema operatiu Android i va aprofitar per arribar 
                a acords amb fabricants de telèfons mòbils per crear el primer dispositiu Android de la història,
                que va sortir al mercat a finals de 2008. Era el G1 de T-Mobile, un model del fabricant HTC que 
                funcionava amb la versió 1.6 (Donut).

Si bé tant per accedir als llocs web per dispositius mòbils (aplicacions web) com a les aplicacions per dispositius mòbils (apps) es requereix d’accés a Internet per poder-hi accedir, en el cas de les aplicacions natives per a dispositius mòbils s’ha de disposar d’accés a Internet per descarregar-les de les botigues d’aplicacions i instal·lar-les en el dispositiu mòbil. De fet, les aplicacions natives han d’estar instal·lades al dispositiu, i per les actualitzacions que se’n publiquin sovint l’usuari ha d’autoritzar la descàrrega des de la botiga corresponent (Apple Store, Google Play, Windows Store…). En canvi, qualsevol actualització en una aplicació web s’acostuma a dur a terme sense que els usuaris en siguin conscients. Això és a causa que, en les aplicacions web, les actualitzacions es realitzen directament en el servidor, de manera que l’usuari no ha de descarregar-se cap actualització més enllà de les pròpies del navegador web que acostumi a utilitzar.

Val a dir que, malgrat que tots els dispositius mòbils acostumen a incloure un navegador web de sèrie (o de fàbrica) preparat per navegar per Internet, comptem amb una àmplia gamma de navegadors web que podem descarregar i instal·lar, amb millors complements, dissenyats per potenciar la rapidesa de cerca, millorar l’experiència d’ús de l’usuari mòbil i adaptar de la millor manera possible l’ús a les pantalles tàctils.

Tecnologia de les aplicacions web

L’arquitectura bàsica d’una aplicació web està formada pels següents elements:

• Un navegador: actua com a client i realitza peticions sol·licitant recursos als servidors web. Quan fa una petició a un servidor i li respon enviant-li un recurs, el mostra a l’usuari.

• Un servidor web: rep peticions de clients (navegadors) i respon a aquestes peticions enviant un recurs o notificant un error si el recurs no existeix.

• El protocol http: és el protocol basat en TCP/IP que s’utilitza perquè el navegador realitzi les peticions als servidor web i aquests li responguin.

• L’HTML és el format bàsic dels documents de la web. Es tracta d’un format de text basat en etiquetes que permet estructurar el contingut de la pàgina.