M8 - Aplicacions web / Aplicacions web UF1: Ofimàtica i eines web
Aplicacions web
Un estudi publicat a finals de l’any 2014 per l’empresa tecnològica Ericsson preveu que, a l’any 2020, el 90% dels majors de 6 anys tindran un telèfon intel·ligent (smartphone) estimant, a més, que hi haurà un mínim de 6.100 milions de connexions a Internet a través d’aquestes dispositius.
Entenem per aplicacions web aquelles eines que els usuaris poden fer servir mitjançant un navegador web.
L'ús dispositius informàtics intel·ligents han influït en gran mesura en l'estil de vida, de treball i d'oci. Per exemple, ens permeten:
- connectar-nos a Internet en qualsevol moment i lloc
- accedir a aplicacions web que ens millorin la nostra vida diària:
- consultar el trànsit en directe.
- reservar taula en un restaurant.
- buscar un pis turístic on passar-hi un cap de setmana de vacances.
- accedir a la informació gairebé en temps reals (portals de notícies).
- interactuar, ja sigui valorant positivament o negativament una notícia o plasmant un comentari.
L’eclosió dels smartphones i tablets ha comportat un gran augment de les connexions a Internet. Aquest dispositius es caracteritzen perquè l’accés a pàgines i aplicacions web no es realitza tant mitjançant el navegador sinó mitjançant aplicacions natives en els sistemes operatius mòbils (popularment conegudes com a apps).
Les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria instantània i de correu electrònic s’han consolidat com les aplicacions web més sol·licitades pels usuaris d’smartphones i tablets. A tot això, les aplicacions dedicades a la salut, així com aquelles de temàtica esportiva o les educatives, presenten una gran penetració en determinats col·lectius.
Els principals avantatges de les aplicacions web són els següents:
- Presenten un estalvi en les despeses de maquinari i programari, ja que per accedir-hi únicament necessitem un ordinador, un smartphone o una tauleta amb accés a Internet.
- Són fàcils d’utilitzar, ja que solament es necessita saber navegar per Internet i disposar d’un correu electrònic per utilitzar-lo com a usuari i rebre les notificacions.
- Faciliten el treball col·laboratiu, a distància i asíncron entre diversos usuaris.
- Són escalables i de ràpida actualització ja que el procés d’actualització és molt ràpid i net en existir únicament una versió de l’aplicació en el servidor; aquest no afecta en res, per tant, ni a l’usuari ni al seu ordinador.
- Es produeixen menys errors ja que les aplicacions web tenen menys possibilitats de penjar-se i crear problemes tècnics en no haver-hi cap mena d’implicació en relació amb el maquinari o al sistema operatiu que utilitzi el client.
- La informació està disponible des de qualsevol dispositiu i lloc que es pugui connectar a Internet.
Les aplicacions web són, en definitiva, un dels pilars del que s’anomena web 2.0, això és, aquells llocs web que faciliten la compartició d’informació, la interoperabilitat, el disseny centrat en l’usuari i la col·laboració. En resum, l’evolució de les aplicacions estàtiques a dinàmiques on la col·laboració de l’usuari és essencial.
La web 2.0
En els inicis d’Internet, la publicació de continguts en webs era un procés lent, laboriós i poc àgil. En conseqüència, les primeres pàgines web oferien la mínima interacció amb i entre els usuaris ja que els continguts eren estàtics, com si d’un tauler d’anuncis es tractés.
Mentre que l’anomenat Web 1.0 era un conjunt de pàgines escrites en llenguatge HTML que oferien informació estàtica als seus visitants, el salt al web 2.0 buscava potenciar el dinamisme i la interoperabilitat, centrant el disseny en l’usuari i potenciant la col·laboració. Un lloc web 2.0 permet als usuaris interactuar i col·laborar entre ells com a creadors de continguts en una comunitat virtual.
La web 2.0 és un beta continu, i això queda demostrat pel seu principal representant, les aplicacions web, ja que els continguts i les necessitats dels usuaris obliguen a adaptar-les constantment.
Per exemple, el que inicialment havia de ser un portal per compartir fotos, va passar a ser en un segon moment un portal de fotos amb un ventall de filtres per aplicar a les imatges, per derivar posteriorment en un portal de fotos que es podien comentar i classificar mitjançant hashtags i que permetia també penjar vídeos de curta durada; finalment va ser adquirit per una altra xarxa social com és Facebook. Aquesta xarxa social de fotos que va anar evolucionant a partir de la interacció i les necessitats que manifestaven els seus usuaris és Instagram.
Val a dir que el cas d’Instagram és molt adequat per exposar les diferències que hi ha entre les aplicacions web i les aplicacions natives per dispositius mòbils (apps) ja que, inicialment, Instagram es va plantejar i va sortir com una app i, posteriorment se’n va llençar l’aplicació web. De fet, qualsevol que s’hi vulgui registrar per pujar les seves fotos i veure les de la resta de usuaris, s’ha de descarregar i instal·lar prèviament la seva app.
Arribats a aquest punt cal remarcar la diferència entre els llocs web per dispositius mòbils (aplicacions web) i les aplicacions per dispositius mòbils (apps). En cap dels dos casos no influeix quin sigui el sistema operatiu amb el qual funcionen els dispositius mòbils (Android de Google o iOS d’Apple, majoritàriament, en el cas de les apps) sinó l’accés als continguts en si, ja que a les aplicacions web s’hi accedeix únicament a través d’un navegador web escrivint l’adreça URL de la pàgina web en la barra de navegació (no es requereix cap descàrrega per part de l’usuari), mentre que l’accés a les aplicacions per dispositius mòbils es realitza mitjançant apps específiques
Android
Tot i que se l’acostuma a reconèixer com a tal, Android no és un
producte creat per Google.
Originàriament el desenvolupava una empresa de Palo Alto (Califòrnia)
creada l’any 2003, que realitzava programari per telèfons mòbils i
que fou adquirida per Google l’any 2005. L’any 2007, Google va anunciar
el llançament oficial del sistema operatiu Android i va aprofitar per
arribar a acords amb fabricants de telèfons mòbils per crear el primer
dispositiu Android de la història, que va sortir al mercat a finals de
2008. Era el G1 de T-Mobile, un model del fabricant HTC que funcionava
amb la versió 1.6 (Donut).
Si bé tant per accedir als llocs web per dispositius mòbils (aplicacions web) com a les aplicacions per dispositius mòbils (apps) es requereix d’accés a Internet per poder-hi accedir, en el cas de les aplicacions natives per a dispositius mòbils s’ha de disposar d’accés a Internet per descarregar-les de les botigues d’aplicacions i instal·lar-les en el dispositiu mòbil. De fet, les aplicacions natives han d’estar instal·lades al dispositiu, i per les actualitzacions que se’n publiquin sovint l’usuari ha d’autoritzar la descàrrega des de la botiga corresponent (Apple Store, Google Play, Windows Store…). En canvi, qualsevol actualització en una aplicació web s’acostuma a dur a terme sense que els usuaris en siguin conscients. Això és a causa que, en les aplicacions web, les actualitzacions es realitzen directament en el servidor, de manera que l’usuari no ha de descarregar-se cap actualització més enllà de les pròpies del navegador web que acostumi a utilitzar.
Val a dir que, malgrat que tots els dispositius mòbils acostumen a incloure un navegador web de sèrie (o de fàbrica) preparat per navegar per Internet, comptem amb una àmplia gamma de navegadors web que podem descarregar i instal·lar, amb millors complements, dissenyats per potenciar la rapidesa de cerca, millorar l’experiència d’ús de l’usuari mòbil i adaptar de la millor manera possible l’ús a les pantalles tàctils.
Tecnologia de les aplicacions web
L’arquitectura bàsica d’una aplicació web està formada pels següents elements:
- Un navegador: actua com a client i realitza peticions sol·licitant recursos als servidors web. Quan fa una petició a un servidor i li respon enviant-li un recurs, el mostra a l’usuari.
- Un servidor web: rep peticions de clients (navegadors) i respon a aquestes peticions enviant un recurs o notificant un error si el recurs no existeix.
- El protocol http: és el protocol basat en TCP/IP que s’utilitza perquè el navegador realitzi les peticions als servidor web i aquests li responguin.
- L’HTML és el format bàsic dels documents de la web. Es tracta d’un format de text basat en etiquetes que permet estructurar el contingut de la pàgina.
Considerant que els dispositius mòbils disposen de navegadors, és lògic afirmar que l’accés a Internet no sols es pot fer mitjançant l’ordinador sinó també mitjançant els dispositius mòbils. De fet, la possibilitat d’accedir a Internet mitjançant aquests dispositius mòbils juntament amb l’eclosió de l’ús d’aquests dispositius va motivar que les aplicacions web s’haguessin d’adaptar a aquest tipus de dispositius per millorar-ne l’usabilitat mitjançant un canvi en el seu disseny. Les aplicacions web es van començar a dissenyar en base al disseny responsive (responsive design).
Les webs responsive són un exemple de disseny líquid, és a dir,
el contingut pren la forma del contenidor, mostrant la informació
segons sigui necessari. Per tant, blocs de text, imatges i columnes
senceres s’ajustaran a l’espai disponible —o no apareixeran— en
funció de si s’hi accedeix des d’un telèfon, una tauleta o un
ordinador.
El disseny web responsive és una tècnica de disseny web orientada a la correcta visualització d’una mateixa pàgina des de diferents dispositius, ja siguin d’ordinadors d’escriptori, telèfons, tauletes… A grans trets, aquesta tècnica redimensiona i col·loca els elements de la pàgina de manera que s’adaptin a l’amplada de cada dispositiu permetent una correcta visualització i una millor experiència d’usuari.
Disseny responsive o disseny adaptatiu
El disseny web responsive reestructura els elements de la web en la
pantalla del dispositiu per optimitzar tot l’espai disponible i oferir
la millor experiència d’usuari. Per aconseguir-ho s’estableixen unes
mesures d’amplada i marges de disseny en grandàries proporcionals, en
lloc d’establir valors fixes en els píxels.
Un disseny web adaptatiu no és tan flexible com el responsive ja que
utilitza grandàries preestablertes per l’ordinador i pels dispositius
mòbils.
Cal destacar, per últim, que l’augment de l’accés a Internet mitjançant els dispositius mòbils ve donat, en gran part, perquè són moltes les persones que utilitzen aquests dispositius per connectar-se a les xarxes socials, unes aplicacions web que els permeten estar en contacte amb els seus amics, fer-ne de nous, compartir continguts i crear comunitats sobre interessos similars (treball, lectures, jocs, amistat, relacions amoroses…).
Impacte social de les aplicacions web
L’àmbit de les aplicacions web es troba en constant creixement i renovació, per la qual cosa la seva classificació és susceptible de variar o incloure nous elements en molt poc temps.
De fet, l’ampli volum d’aplicacions web que han sorgit en els últims anys ha motivat el disseny i publicació d’una infografia anomenada “El prisma de les converses” (The Conversation Prism)
Veure Prisma de les Converses 5.0
Aquesta infografia reuneix totes les xarxes socials classificades segons la seva orientació i la seva utilitat. Creat originalment el 2008, el Conversation Prism divideix les eines online en categories per presentar d’una forma senzilla i intuïtiva el mapa d’un món cada cop més complex. Segons el seu autor, l’antropòleg i analista digital Brian Solis, aquest prisma vol ser una ajuda a professionals de tots els sectors per prendre consciència de la vastitud de la xarxa i planificar estratègies de social media més eficaces. Pots veure una comparativa dels diferents Conversation Prism en aquest enllaç: https://cvmatildegonzalez.wordpress.com/2017/07/16/nueva-version-del-conversation-prism/
Tot i la varietat de formes i continguts, podem dir que allò que tenen en comú les xarxes socials és que es tracta d’aplicacions en línia que permeten als usuaris, de forma descentralitzada, crear un perfil públic, compartir i intercanviar informació (missatges, fotos, arxius i tot tipus de continguts), col·laborar en la generació de continguts i participar de forma espontània en moviments socials i corrents d’opinió.
Una xarxa social és una comunitat d’usuaris que estableixen relacions
personals o professionals i que comparteixen coneixements i experiències.
Si bé cada xarxa social té les seves pròpies característiques i finalitat, les podem classificar en dos grups, les xarxes socials “generalistes” i les que tenen continguts o característiques específiques.
Les xarxes de tipus generalista van dirigides a la població en general, que busca relacionar-se, intercanviar informació i estar en contacte amb d’altres usuaris registrats. Dins d’aquesta tipologia de xarxa social podríem citar xarxes socials com, per exemple, Facebook, Twitter, Instagram o LinkedIn.
Per un altre costat trobaríem les xarxes específiques, que són aquelles que estan definides en funció d’uns determinats objectius (per exemple, professionals o acadèmics) condicionant, en conseqüència, les relacions entre els usuaris. Per exemple, podríem trobar des de xarxes per a usuaris als qui agradi viatjar fins a xarxes socials de pares i mares que vulguin parlar sobre els seus fills.
Segons el VI Estudi de Xarxes Socials publicat per l’IAB, ja és un 71% de la població que utilitza Internet de forma activa, i d’aquest percentatge, el 82% són usuaris de xarxes socials. En el terreny corporatiu, l’estudi conclou que 9 de cada 10 usuaris de xarxes socials segueix alguna marca, i el 38% consulta les seves actualitzacions amb molta freqüència. En conseqüència, això comporta que moltes empreses planifiquin estratègies socials adreçades específicament a les xarxes socials més rellevants com són Facebook, Twitter, LinkedIn o Instagram.
El community manager no és més que una part dins de la comunicació
d’una empresa o institució que actua d’acord amb la identitat
corporativa de la companyia i, per tant, amb els objectius establerts
en la seva política de comunicació.
El fet que existeixin diverses xarxes socials adreçades als diferents segments de la societat i que, en un futur proper, en puguin aparèixer de noves, ha obligat a les empreses no només a tenir-hi presència, sinó també a estar-hi molt actives. Això ha derivat en el sorgiment i la creació de noves figures professionals com, per exemple, el community manager o gestor de comunitats online.
La funció principal d’un community manager és la de gestionar la comunicació de l’empresa amb l’exterior a través de les xarxes socials, fomentant converses i debats a la xarxa i reaccionant davant dels comentaris dels usuaris sobre l’empresa. Lògicament, el sorgiment d’aquesta figura ha comportat l’aparició de diferents eines específiques destinades a l’exercici d’aquest rol professional, així com al d’altres figures professionals com són, per exemple, els especialistes de SEM (search engine marketing, màrqueting en motors de cerca) i de SEO (search engine optimization, optimització en motors de cerca), que a grans trets s’encarreguen d’optimitzar la nostra web perquè els usuaris la trobin abans.
El posicionament web (SEO, Search Engine Optimization) és el conjunt d’accions que ens ajuden a millorar la visibilitat d’un lloc web en els resultats de cerca en els diferents cercadors. El motiu pel que és necessari el SEO és perquè optimitza les pàgines web tant pels usuaris com pels motors de cerca ajudant aquests últims a entendre sobre què tracta cadascuna de les pàgines i si és o no d’utilitat pels usuaris.
Motors de cerca
El funcionament d’un motor de cerca es pot resumir en dos passos,
rastreig i indexació.
Des del punt de vista del rastreig, un motor de cerca recorre les
webs recollint dades sobre aquestes pàgines web, sobre els enllaços
a altres pàgines de continguts i sobre aquestes pàgines enllaçades.
Des del punt de vista de la indexació, un cop que una pàgina web ha
estat rastrejada i se n’ha recopilat la informació necessària,
aquestes pàgines s’inclouen en un índex on s’endrecen segons el seu
contingut, la seva autoritat i la seva rellevància. En conseqüència,
quan fem una consulta al motor de cerca li resultarà molt més senzill
mostrar-nos els resultats més relacionats amb la nostra consulta.
L’especialista en SEM s’encarrega del màrqueting d’un web en l’àmbit dels cercadors. Decideix l’audiència a la que adreçarà les seves accions publicitàries, les paraules clau que cal patrocinar i com fer-ho.
Màrqueting en cercadors (SEM)
El SEM (Search Engine Marketing) consisteix en el posicionament en
cercadors mitjançant enllaços patrocinats o anuncis, que destaquen
de la llista de resultats orgànica per estar situats estratègicament,
a la part superior o dreta de la mateixa. És a dir, mitjançant anuncis
no abusius, la nostra web apareixerà en els nostres primers llocs dels
buscadors. Aquesta eina, que funciona mitjançant un sistema de pagament
per clic, augmenta la visibilitat de la nostra web i la posiciona en un
lloc preferent. Val a dir que, per gestionar aquest tipus de
posicionament, va sorgir Google AdWords que permet crear campanyes per
monitoritzar la nostra activitat.
Apostar pel màrqueting de continguts suposa obrir una porta a un nou tipus de relació amb l’usuari. Tota empresa que vol créixer té per objectiu atraure el màxim trànsit al seu web. Per aconseguir-ho, disposa de les xarxes socials per proporcionar proximitat i detectar quins perfils de consumidors adquireixen els seus productes i quins perfils hi podrien estar interessats.
Val a dir que una bona estratègia de màrqueting sol aportar beneficis a mitjà i llarg termini” però requereix un important volum de feina diària i paciència. Ara bé, per tal que una empresa aconsegueixi arribar a transmetre una imatge de proximitat als seus clients potencials haurà d’oferir-los, lògicament, un major volum d’informació de qualitat sobre els seus productes i serveis. En aquests casos, el mitjà bàsic per aconseguir-ho serà el blog.
Un blog vindria ser un diari o una bitàcola que té per voluntat i objectiu atraure l’atenció de lectors de tot arreu. Dins l’àmbit de l’empresa, el blog actua com aparador per comunicar i donar a conèixer a una audiència general novetats de tot tipus, des de notícies fins a missatges institucionals.
Un blog és una eina bàsica que les empreses necessiten per poder
créixer juntament amb els seus clients actuals i amb els seus
clients potencials.
Des d’un punt de vista tècnic, podem citar tres de les millors plataformes per la creació de blogs com són Blogger, una plataforma propietat de Google, WordPress, una eina de publicació gratuïta (wordPress.com) que és, alhora, un sistema de gestió de continguts per a blogs autoallotjats (wordPress.org), i Tumblr que permet crear microblogs socials.
Un microblog és un blog que permet enviar i publicar continguts de
poca grandària com ara missatges curts, imatges individuals o enllaços
de vídeo.
Des del punt de vista del continguts d’un blog, aquests han de ser de qualitat i originals per mirar d’aconseguir els millors resultats en les cerques a Internet. Però l’esforç per realitzar continguts de qualitat ha d’anar acompanyat de difusió: aquests s’han de donar a conèixer. Per fer-ho podem valer-nos de les xarxes socials, on els comentaris tendeixen a ser importants en l’experiència de compra dels usuaris.
Per tant, els continguts del blogs s’han d’adaptar i difondre en les diferents xarxes socials de més impacte. És per aquest motiu que han sorgit aplicacions que permeten gestionar diferents xarxes socials alhora des d’un mateix tauler de control com, per exemple, Hootsuite o Tweetdeck. Aquestes aplicacions web ens permeten escriure actualitzacions, inserir enllaços, pujar fotos, gestionar comentaris i seguir converses en diferents xarxes socials.
Des d’un únic tauler de control, l’usuari pot afegir perfils de xarxes socials; així, és possible gestionar simultàniament Twitter, Google+, Facebook, LinkedIn o Wordpress, ubicant-les dins del tauler en forma de columnes amb els continguts que es vulgui controlar de cadascun dels perfils (retuits, mencions, llistes, el mur…).
Les xarxes socials de contactes professionals en línia, mitjançant comunitats virtuals, permeten compartir i intercanviar els nostres coneixements i idees, al mateix temps que ens permeten conèixer múltiples perfils professionals d’interès o a altres professionals amb interessos comuns disposats a col·laboracions en l’àmbit laboral establint sinergies i amb elles contribuir a assolir els nostres objectius professionals i personals.
Treball col·laboratiu
Compartir és útil. En moltes ocasions treballem en equip i, tant si estem al mateix lloc com si estem distanciats geogràficament, tenim la necessitat de compartir informació i actualitzar-la de forma immediata. De fet, l’eclosió dels dispositius mòbils i el sorgiment del núvol han facilitat en gran mesura el treball col·laboratiu i el fet que cada cop hi hagi més aplicacions que ens permetin estar connectats contínuament als nostres projectes.
Moltes de les eines que formen part del que s’anomena cloud computing (eines al núvol) faciliten tant la compartició com la sincronització de la informació que gestionem en diferents dispositius per tal de permetre’ns treballar col·laborativament.
Informàtica 'al núvol'
El núvol és una metàfora utilitzada per fer referència a serveis que
s’utilitzen a través de Internet. El concepte de núvol ve de l’anglès
cloud computing, el nom que s’atorga al processament i a l’emmagatzematge
massiu de dades en servidors que allotgen la informació de l’usuari.
Aquest paradigma es fonamenta en l’accés instantani i en tot moment a
les dades, independentment de la nostra situació geogràfica i dels
dispositius utilitzats.
Un exemple d’aplicació web pel treball col·laboratiu és Dropbox, un servei multiplataforma d’allotjament d’arxius al núvol que permet compartir carpetes per emmagatzemar arxius de forma col·laborativa entre els membre de l’equip, que tindran accés a la versió més actualitzada d’un arxiu des de qualsevol lloc. Un dels avantatges del servei és que és multiplataforma, de manera que el podrem tenir instal·lat al nostre ordinador, tauleta i/o telèfon intel·ligent i tindrem sincronitzats els arxius en tots els dispositius. Un altre dels avantatges de Dropbox és que permet recuperar els arxius eliminats i les versions desades amb anterioritat.
Si bé el que ofereix Google Drive és un servei similar al de Dropbox com a repositori d’arxius, té un afegit que el fa més orientat al treball col·laboratiu: la possibilitat de crear i editar col·laborativament, en temps real i de manera simultània, documents de text, fulls de càlcul i presentacions des de qualsevol dispositiu. Encara que no tinguem accés a Internet en el moment en què vulguem editar qualsevol arxiu, podrem editar-lo i quan tornem a tenir accés a Internet se sincronitzaran les modificacions amb la resta de dispositius. A més, Google Drive és compatible amb els arxius de Microsoft Office, és a dir que podrem editar qualsevol arxiu que ens enviïn al correu electrònic de Google.
El treball col·laboratiu genera un gran volum d’informació, a la qual és important poder accedir amb rapidesa i eficiència. És per aquest motiu que els principals serveis de repositoris d’arxiu disposen d’un buscador per realitzar cerques entre els diferents continguts, principalment, en base als títols dels documents emmagatzemats. Ara bé, si volem disposar d’una cerca més acurada i relacional entre els diferents continguts emmagatzemats, necessitem disposar d’una eina que estructuri de forma organitzada la informació emmagatzemada.
Per tant, per aquelles persones que necessitin una eina de treball col·laboratiu per elaborar documentació amb un format senzill de crear i editar, que puguin ser revisats i actualitzats amb freqüència i facilitat i, alhora, entre diversos usuaris simultàniament (o no), l’eina més adient són les wikis.
Wiki: exemple d'aplicació web col·laborativa
Les wikis són eines senzilles, flexibles i útils pel treball en grup o col·laboratiu. Ens permeten guardar informació (en forma de pàgines) i interrelacionar-ne els continguts. A més, tenim la possibilitat de definir-les com a públiques o com a privades.
L’exemple més conegut de les wikis és la Wikipedia, una enciclopèdia
lliure que va sorgir l’any 2001 i que és mantinguda per la Fundació
Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Wikipedia compta, a
dia d’avui, amb més de 15 milions d’articles (dels quals uns quatre
milions són en anglès i més de 450.000 en català).
Les wikis tant poden ser des de pàgines personals fins a comunitats en creixement. Per exemple, una wiki es pot plantejar per documentar els nostres objectius a curt i llarg termini, per ajudar en el disseny d’un producte, per realitzar un treball en grup o per crear un espai de discussió relacionat amb una afició de diversos (o molts) usuaris.
Si volguéssim implementar una wiki per a ús personal, que no hagués de
contenir un gran nombre de pàgines i/o usuaris, podríem optar pel programari
DokuWiki.
MediaWiki és un programari lliure amb llicència GPL molt potent, escalable i amb una gran quantitat de característiques per processar i mostrar les dades emmagatzemades en una base de dades. Es caracteritza per l’organització de les seves pàgines en espais de noms, les pàgines de discussió, així com per oferir la possibilitat de personalitzar les pàgines que integraran la wiki.
Quan un usuari edita una pàgina per afegir-hi, per exemple, nous continguts o imatges, MediaWiki ho escriu en la seva base de dades però sense esborrar les versions anteriors de la pàgina permetent, en conseqüència, que es puguin revertir els canvis fàcilment. Això garanteix que sempre es pugui controlar que la informació afegida sigui correcta o d’acord amb els continguts, i corregir-la amb rapidesa sense perjudicar els continguts de la pàgina.
Si bé el programari MediaWiki es pot instal·lar i pot funcionar sobre qualsevol sistema operatiu, a continuació podem veure una mostra del procés d’instal·lació, configuració i funcionament de MediaWiki en Windows 7.
El PHP és un llenguatge de codi obert molt popular especialment adient pel
desenvolupament web i que pot ser incrustat en HTML.
L’SQL és un tipus de llenguatge vinculat amb la gestió de bases de dades
de caràcter relacional.
XAMPP és una eina de desenvolupament que ens permet provar una pàgina web
en el nostre ordinador sense necessitat de tenir accés a Internet.
Correu web
La gran expansió que les telecomunicacions han tingut en la nostra societat en les últimes dècades ha permès la creació de nous sistemes de comunicació i ha possibilitat que els sistemes de comunicació tradicionals hagin fet un salt evolutiu.
El cas dels serveis de correu no va ser una excepció. El sistema de comunicació tradicional mitjançant documents escrits enviats des del remitent al destinatari va experimentar un canvi tecnològic a principis de la segona meitat del segle XX. Es va passar d’enviar documents escrits sobre paper a enviar documents en format digital de forma quasi immediata. Aquest nou sistema d’enviar correu se’l va anomenar correu electrònic (en anglès, email). Per abreujar, en català es pot utilitzar l’expressió traduïda de l’anglès, correu-e.
La paraula email prové de la contracció de les paraules angleses electronic mail.
Des d’aleshores, el correu electrònic s’ha convertit en una eina de comunicació molt utilitzada tant a nivell individual com a nivell organitzatiu. Gran part de la informació que es transmet en les empreses es fa a través del correu electrònic.
Inicialment, els programes que permetien utilitzar correu electrònic s’havien d’instal·lar localment a cada màquina dels diferents usuaris. És el cas dels programes Microsoft Outlook o Mozilla ThunderBird. Aquests aplicatius necessiten una instal·lació i una configuració especial per baixar el correu electrònic des del servidor de correu a l’ordinador local. Aquesta és la gran diferència entre el correu electrònic tradicional i el correu web.
Es coneix per correu web els serveis de correu electrònic que tenen com a
plataforma principal un espai web.
La utilització de l’arrova (@) dins del correu electrònic (nom_usuari@domini.extensió) s’atribueix a en Ray Tomlinson, inventor del correu electrònic, qui necessitava una forma de separar el nom de l’usuari del nom del domini (les parts fonamentals de tot correu electrònic). Com que Tomlinson necessitava un caràcter que no formés part del nom de l’usuari, va optar pel símbol arrova (@) que, en anglès es coneix com at (‘a’) que, tot i que, històricament, estava present en tots els teclats anglesos, no se’n feia un ús gaire freqüent. En l’entorn comercial anglès, el símbol arrova (@) s’utilitzava per expressar preus unitaris (3 chickens @ $5,00, tres pollastres per 5 dòlars).
Característiques del correu web
L’ús massiu d’Internet i la tendència general a utilitzar, cada vegada més, aplicacions web, fa que els serveis de correu electrònic web estiguin en auge. A més de l’inherent avantatge de poder consultar el correu en qualsevol lloc on tinguem una connexió a Internet i un dispositiu amb un navegador, els serveis actuals de correu web acostumen a tenir les característiques següents:
- Són gratuïts. Per això en alguns casos tenen publicitat o enllaços a pàgines patrocinades.
- Donen una gran capacitat d’emmagatzematge que permet no esborrar mai un missatge.
- Tenen filtres contra el correu brossa, l’spam.
- Són fàcils d’utilitzar, fins i tot en dispositius mòbils.
- Van incorporant noves funcionalitats ja que es van actualitzant periòdicament.
Existeixen nombroses companyies que ofereixen serveis de correu web gratuït per als seus usuaris. Algunes de les més conegudes són:
- Yahoo, que ofereix Yahoo Mail. Per accedir als seus serveis cal anar a http://es.mail.yahoo.com.
- Microsoft, que ofereix Hotmail. Actualment, des de l’adreça http://www.outlook.com s’accedeix a una pàgina de Windows Live, on se centralitzen tant els serveis de missatgeria instantània (Messenger), l’ús en línia de la consola Xbox i el correu web (Outlook.com).
Arribats a aquest punt, cal destacar que, tot i haver-hi diversos proveïdors de correu web, ens centrarem en Gmail que és el més utilitzat en l’actualitat i que permet compatibilitzar l’usuari amb altres serveis web que proporciona Google que poden resultar d’interès i utilitat als usuaris.
- Google, que ofereix Google Mail o, abreujant, Gmail. El 15 d’abril de 2004, Google va revolucionar el món del correu web oferint funcionalitats innovadores amb Gmail. Va estar en versió Beta fins el 7 de juliol de 2009. Per accedir a Gmail cal anar a l’adreça http://mail.google.com
Gmail: el correu electrònic web de Google
Des del punt de vista de les principals característiques que diferencien el correu electrònic de Google, Gmail, de la resta de serveis de correu electrònic podem destacar, per exemple, l’espai d’emmagatzematge que ofereix. Actualment, Gmail ofereix un mínim de 25 GB d’espai d’emmagatzematge. Per altra banda, amb la intenció d’agilitzar la cerca dins de la safata d’entrada, integra una barra de cerca per paraules clau tant en l’assumpte com en el contingut del correus electrònics.
De fet, amb la finalitat de personalitzar la safata de correu electrònic i atorgar-ne un major ventall de funcionalitats, s’inclou la possibilitat d’etiquetar els missatges per tenir-los ben organitzats i fer més fàcils les cerques a la safata d’entrada (un missatge pot tenir més d’una etiqueta). A més, permet destacar missatges importants. Per altra banda, també posa a disposició de l’usuari un ampli ventall de funcions (Labs) entre les quals triar i implementar dins de la safata de correu electrònic com, per exemple, aturar l’enviament d’un correu electrònic en els 30 segons posteriors a l’execució de l’enviament del correu electrònic.
Gmail és, a més, la porta d’accés a un conjunt d’eines desenvolupades per Google com són, per exemple, un xat que està integrat i accessible des de la safata com un servei de videotrucades (Hangouts). A més, també ofereix la possibilitat d’accedir al Drive o al servei Google Docs que permet crear documents i treballar-hi de forma col·lectiva amb altres usuaris de Google.
Per últim, és important destacar que la integració amb els dispositius mòbils va marcar una important innovació a Gmail ja que les apps específiques que es van llançar per a telèfons intel·ligents (smartphones) i tauletes (tablets) es van convertir en una important extensió del correu electrònic en la seva versió per escriptori.
Podeu ampliar aquesta informació al web de Google, http://mail.google.com/mail/help/intl/ca/about.html.
Els clients de correu electrònic
L’ús massiu d’Internet i la tendència general a utilitzar, cada vegada més, aplicacions web, fa que els serveis de correu electrònic web hagin esdevingut una eina d’ús quotidià.
L’enviament de correus electrònics es dóna gràcies al servidors de correu electrònic que en permeten l’intercanvi ja sigui entre usuaris, servidors, clients i servidors. Aquest tipus de servidor emmagatzema i reenvia els missatges mitjançant els protocols SMPT, POP i IMAP (vegeu imatge).
El protocol SMTP (Simple Mail Transfer Protocol) és el protocol que s’utilitza perquè dos servidors de correu intercanviïn missatges.
El protocol POP (Post Office Protocol) s’utilitza per obtenir els missatges guardats en el servidor i passar-los a l’usuari. Per altra banda, tot i que el protocol IMAP és similar al POP, el funcionament i les funcionalitats que ofereix són diferents. Quan s’utilitza un servidor de correu IMAP, els missatges de correu electrònic es mantenen en el servidor on els usuaris poden llegir-los i esborrar-los.
Connectat al servidor POP o IMAP hi trobarem un client de correu electrònic, això és, un programa d’ordinador utilitzat per llegir i enviar correus electrònics. A diferència dels clients web de correu electrònic que permeten enviar i rebre missatges mitjançant una pàgina web, els clients de correu són programes que s’instal·len al nostre ordinador i que ens permeten gestionar el correu i els contactes, a més de l’agenda.
Actualment, els clients de correu electrònic han perdut popularitat
perquè els correus electrònics web permeten realitzar les seves mateixes
tasques i, alhora, la capacitat d’emmagatzematge que ofereixen és molt
elevada en comparació a la que podem tenir amb un client de correu electrònic.
Per altra banda, si bé amb el correu electrònic web els correus queden emmagatzemats en el proveïdor web del correu electrònic, en el cas del client de correu electrònic tradicional, aquest busca els missatges que arriben al servidor del nostre proveïdor d’Internet i els descarrega quan li ho demanem. La connexió amb el servidor per part del client de correu electrònic es pot realitzar mitjançant dos protocols diferents, el POP3 o l’IMAP.
En el cas del protocol IMAP, els missatges queden emmagatzemats en el servidor i poden ser consultats també des d’altres ordinadors o programes de correu, inclòs webmail. En el protocol POP3 (Post Office Protocol versió 3), els missatges que es reben en el servidor de correu electrònic són descarregats en l’ordinador on hi ha instal·lat el client de correu electrònic i esborrats del servidor.
Hi ha clients de correu gratuïts i n’hi ha de pagament. El més utilitzat dins dels de pagament és l’Outlook de Microsoft, que es pot instal·lar mitjançant la suite ofimàtica Microsoft Office. En l’àmbit del programari lliure, un dels més coneguts és Mozilla Thunderbird, que funciona tant en Windows com en Linux i en Mac.
Calendaris en línia
Els calendaris en línia són aplicacions web que s’utilitzen
per gestionar agendes d’activitats. És a dir, són programes
que permeten emmagatzemar i organitzar informació sobre cites,
reunions i esdeveniments en un entorn web.
L’avantatge principal dels calendaris en línia respecte a les tradicionals agendes en paper és que aquests permeten compartir la informació amb altres usuaris i, la majoria, tenen funcions per notificar els esdeveniments d’una manera automàtica, ja sigui per correu electrònic o amb un missatge al dispositiu mòbil.
Els calendaris en línia també reben el nom de calendaris web. Els més coneguts a l’actualitat són 30Boxes (http://www.30boxes.com) i Google Calendar, que forma part del conjunt d’aplicacions web oferides gratuïtament per Google, juntament amb el correu web Gmail, els àlbums web Picasa, Google Maps, etc.
Característiques del Google Calendar
Google Calendar és una aplicació web de Google consistent en un gestor de contactes i de temps que, entre d’altres serveis, ens ofereix la possibilitat de crear calendaris i compartir-los amb aquells usuaris que desitgem mitjançant la seva adreça de correu electrònic.
Google Calendar també disposa d’una aplicació per a dispositius mòbils amb la qual rebre notificacions d’esdeveniments i/o crear-ne de nous. Aquests quedaran sincronitzats automàticament amb la resta d’usuaris i dispositius que tinguin accés al calendari.
Val a dir que també hi ha la possibilitat de sincronitzar el Calendar amb d’altres aplicacions d’escriptori, com per exemple el client de correu electrònic Microsoft Outlook.
Per últim, també hi ha la possibilitat d’accedir-hi fora de línia, podent treballar amb una versió dels calendaris no connectada a Internet que es sincronitza quan torna a estar en línia. Aquesta funció és útil quan es preveu que necessitarem treballar sense connexió, per exemple durant un viatge en avió de llarga durada.
Per accedir al Google Calendar ho podem fer tant mitjançant el compte de correu electrònic de Google com mitjançant la seva pàgina web d’inici http://calendar.google.com i accedir amb l’usuari de Google i la contrasenya, o bé accedir-hi directament des de la safata de correu electrònic, clicant a la icona de l’aplicació web Calendar, tal com es mostra en la imatge següent.
Cada usuari que inicia sessió al Google Calendar té associat, per defecte, un calendari amb el nom de l’identificador del seu compte de Google (vegeu la següent imatge).
Per defecte, la vista del calendari mostra el dia i l’hora actual (segons el fus horari) i en columna els dies de la setmana en curs.
Altres calendaris en línia
Altres exemples de calendaris en línia que no siguin el propi de Google serien, per exemple, Doodle http://www.doodle.com/es que és un calendari en línia que ens permet crear enquestes i enviar-les als nostres contactes perquè votin el dia que els va millor per la trobada/reunió (vegeu imatge següent). També ofereix la possibilitat de connectar amb el calendari en línia de Google, Google Calendar. A més, a Doodle s’hi accedeix des d’Internet, és a dir, que és possible organitzar/canviar/acceptar/votar el dia d’una reunió des d’on sigui i des de múltiples plataformes (ordinadors de sobretaula, smartphones, tauletes…).
Per un altre costat, trobem el calendari de Hotmail (www.hotmail.com), també conegut com Windows Live Calendar, que ofereix unes funcions molt semblants a les de Google Calendar, que presenta un disseny més clar tot i que la plantilla en la qual es basa és molt similar (vegeu la imatge següent).
Zoho Calendar (https://www.zoho.com/calendar/) és un calendari en línia que, a més d’oferir les clàssiques opcions que ofereixen la majoria dels calendaris com són els recordatoris, alarmes o tasques col·laboratives, permet enviar invitacions a través del correu electrònic mentre es crea un esdeveniment, editar estats de disponibilitat i sincronitzar-se amb el client de correu electrònic Microsoft Outlook (vegeu imatge següent).
Per últim, una altra opció de calendari en línia és la que ofereix Coolendar (http://www.coolendar.com/), que canvia el concepte de calendari i el redueix per mostrar únicament el que importa: allò que s’ha de fer i quan (vegeu imatge següent).
